NO ÉS AIXÒ COMPANYS !!!!

Crec que el temps dona certes perspectives, allò immediat i en calent no es veu clar. Podeu observar que els meus últims post eren dos vídeos, que volien representar el que sentia, quin era el veritable estat d´anim, crec que prou encès, com per no posar mots a la banda sonora. Es més el meu amic i camarada “el gos feral” http://elgosferal.blogspot.com/2009/03/collaboracionisme-o-revolta.html ja escrivia el que jo pensava i jo posava la banda sonora als seus escrits.

Però passen els dies i aquí les respostes son minses, companys/es atonyinats, que desprès de deu dies encara pots veure els blaus en els seus cossos i com resposta comunicats tebis, companys/es demanant escalfor i rebent gairebé el silenci per resposta,. No només parlo de companys/es del meu partit, parlo de tots/es perquè aquest cop va rebre tothom i personalment tots eren companys/es meus.

Encara espero respostes, responsabilitats, dimissions, cessaments. En poques paraules, escalfor per les bases, contundència pels poderosos.

Ahir un camarada va dir quelcom per a mi importantisim,” si ens foten fora del govern, que sigui per l´esquerra” i puc assegurar a tots els i les dirigents. que a la gent de base que hi pogut parlar no te cap mena de por arribat el cas.

Per això els/les que teniu la possibilitat de parlar als mitjans i fer comunicats oficials, el que esteu fent no es el que esperem les bases. “NO ÉS AIXÒ COMPANYS"

18 de març. Encara nois, encara !!!!

18 de març. Revolució permanent !!!!

TV i hegemonia !!!!

Contra el pensament únic, intel.ligència




Com superar l’hegemonia dels mitjans??
Fins no fa gaire la tele era l´eina fonamental de comunicació d´aquesta societat. Una eina no gaire antiga i que la primera generació que va néixer amb ella es l’anomenada els “baby boom” és a dir aquells que vam néixer els anys 60 del S.XX.
Per aquesta primera generació que s´ha criat amb mitjans audiovisuals hi ha que analitzar què és el que ens ha aportat i que ha significat en el seu desenvolupament com a persones aquest mitjà.
Ara fa uns vint anys un grup de estudiants de comunicació tots/es de la generació del “baby boom” vàrem analitzar aquest fet, des de quatre vessants, intel·lectual, afectiu, econòmic i social.

- Intel·lectual.- Vàrem concretar la manca d´anàlisi que teníem quan rebíem informació televisada. Que realment d’una manera intel·lectual no ens donava gaires aportacions si no cercàvem programes molt concrets. Però tindríem de aclarir el concepte intel·lectual ja que molta gent només rebia (i rep) informació per aquest canal Aleshores si reconeixem que és un mitja que no ens fa pensar, que destrueix la capacitat d´anàlisi, i la informació que ens arriba és alienadora, hegemonitzant el pensament únic i desestructurant la capacitat critica que tenim els éssers racionals, sobretot per què absorbeix gran quantitat del nostre temps de lleure que en altra èpoques dedicàvem a la lectura i al diàleg i com a conseqüència final es la pèrdua del hàbit de pensar. Així entendrem que els grups capitalistes globals faci anys que controlen totes les cadenes.

- Afectiu.- És un mitja que ens fa mandrosos, no suposa cap esforç pel nostre intel·lecte, ens un dona tot ben mastagadet, tenint així un efecte narcotitzant on som només espectadors i ens impliquen emocions no personals si no que patim o gaudim d’experiències alienes, reforçant així la nostra vessant emocional i sempre restant la possibilitat de raonament. Això fa que ens allunyem de realitats pròpies i col·lectives, en favor d´altres realitats, per reforçar el pensament únic i acrític. La vida no és un serial però el seguiment d´aquests fa que hegemonitzi una forma de vida i de respostes que son controlades de manera subliminal per part del sistema.

- Econòmic.- Amb l’aparició de la TV, apareix també la societat de consum. A diari els televidents reben milers d’impactes consumistes, incitant el consum desmesurat, ja no és la publicitat tant sols qui envia aquests missatges, és tota la graella que va reforçant els nostres atacs de consum. Les diferents sèries convidant a consumir uns o altres productes i potser el mes important en una societat salvatge consumista és quan més efímer millor: aquesta es la gran qüestió i on ens trobem ara. I part del gran problema de la crisi actual parteix d´aquí, de la producció desmesurada que necessita una sortida ràpida als productes, i per això l´eina vehicular perquè les tendències canviïn ràpidament, el fet d´estar a la moda o no és una qüestió de mesos, el que ahir estava en boga avui ja està passat, per tant si vols estar integrat en el sistema has de dedicar bona part dels teus ingressos, fins endeutar-te de manera brutal per a ésser acceptat. Penseu que els mateixos propietaris de les cadenes televisives són els propietaris de les cadenes de moda, cadenes alimentaries o governs; si creieu que amb aquesta afirmació faig demagògia us diré només un nom: Berlusconi.

- Social.- Aquí arribem al rovell de l´ou. Els valors i estils de vida, aparentment diversificats, és la gran perversió. Quan parlen de tendències menteixen. Allò que venen com a diversitat només existeix en formes, però el fons és el mateix. És una fabrica de models de comportament però tindrà des del principi el model de fons únic, el mateix individu uniforme. Els grups hegemònics aprofiten la TV per moure masses i influir directament en el subconscient del consumidor, això és la MANIPULACIÓ.
Han aconseguit la destrucció de gairebé tot el que ens feia crítics, com la transmissió oral de generacions. Cada cop la comunicació amb la família i amics es més dificultosa i sembla que de mica en mica és va perdent la necessitat de comunicar-se. Això provoca la destrucció de la societat on prima el treball col·lectiu i generós en front a un treball individual i egoista. Al gran capital li és molt més fàcil controlar la divisió sobretot amagada con grups, que el col·lectiu independent amb esperit crític.

La gran tasca dels grups hegemònics és treballar sobre les percepcions, primant lo visual i global i destruint el pensament discursiu i crític.
Però es la TV el mitja alienador únic? Doncs no, tots el mitjans controlats per els “globys” (grups de pressió globalitzats) tenen la mateixa tasca hegemonitzant.
La ràdio és la cultura de l’oïda, i si be és cert que cal més imaginació, tampoc reps missatges crítics. En països poc lletrats com era l´estat espanyol de fa quaranta anys es va convertir en la premsa dels que no llegien.
I els diaris? Si us fixeu cada cop semblen més un còmic, com els tabloides anglesos o els diaris gratuïts. L’època dels grans columnistes del diari paper ha mort.

Qué fem?, doncs avui només hi ha un mitjà independent on encara trobes molta informació no controlada pels holdings i que és un mitjà de masses,: INTERNET. Informeu-vos pels blocs i revistes electròniques que encara tenen un pensament discursiu i crític.

Per cert, després d´aquesta anàlisi, ara no us faci por prémer el boto de la tele i veure-la tranquils, i gaudir d´aventures, però sempre penseu quan acabi la sèrie o la peli que només és això: una ficció, i que no te perquè influir-nos en les nostres idees. I si volem llegir o veure quelcom que no estigui dirigit (de moment) pels grups hegemònics, aneu a INTERNET, als llocs de confiança... que n’hi ha forces!

La crisi des d'una perspectiva de gènere

Avui deixo un treball de dos amigues meves, l´Annalí i l´Àngels


Encara és aviat per poder copsar amb estadístiques suficientment explicatives els efectes de la crisi econòmica i financera sobre la situació laboral de les dones. A més del fet del retard amb el que es recullen i es poden comparar dades significatives, cal tenir present el fet que el treball remunerat de les dones és encara molt més submergit que el dels homes, i per tant és més difícil de poder valorar amb xifres oficials el seu impacte real.

ATUR
Una de les conseqüències de la crisi és l’augment de l’atur. Per les característiques concretes de la crisi que ens afecta, l’atur sembla estar afectant molt més als homes que a les dones (mireu el gràfic 1). Això és degut a que els sectors més afectats són en els que hi ha més percentatge d’homes empleats (per exemple, la construcció i el sector de l’automòbil, conseqüència també de la diferència de rols en els sectors productius). Però hi ha molta feminització del treball en la indústria depenent de les grans factories de l’automòbil que podrà incrementar amb força el nombre de dones aturades a la indústria. A més, dins les proporcions d’ocupació a les empreses entre dones i homes, i per estudis fets per dones sindicalistes de la SEAT, els Expedients de Regulació d’Ocupació (ERO) no són neutrals pel que a gènere es refereix, i afecten proporcionalment a un nombre superior de dones que d’homes. A més, reapareixen amb més força els conceptes sexistes de preferència de conservació del treball per als homes, menystenint les necessitats econòmiques, professionals i d’autonomia personal de les dones.



atur-1.JPG

Gràfic 1. Font : Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT)

Pel que fa a l’atur de llarga durada (permanència en l’atur per un període superior a un any) ens trobem ja ara, i seguint tendència que ve de lluny, ben arrelada en concepcions patriarcals, amb una taxa força més alta per a les dones. Dissortadament cal esperar que la tendència no canviï i les dones que han perdut la feina a conseqüència de la crisi econòmica actual estiguin a l’atur més temps que els homes que es troben en la mateixa situació. Els efectes de la crisi en les dones, però, no acaben aquí.

POLÍTIQUES SOCIALS
Amb la crisi, Hisenda recapta molt menys fons que procedeixen tant dels impostos directes com dels indirectes (menys rendes del treball, menys consum, menys activitat econòmica...) i, com massa vegades, la repercussió de la disminució dels ingressos es tradueix en una disminució de les despeses. En aquest sentit, l’àmbit més afectat és el de les polítiques socials que afavoreixen la situació de les dones (un exemple clar és la disminució de pressupost per a la llei de dependència). En ser les “polítiques amigues de les dones” les que abans deixen de comptar amb finançament públic, la consolidació de la quarta pota de l’estat del benestar serà dificultosa, amb efectes de gènere lesius de manera especial per a les dones que assumeixen els treballs familiars fonamentals per a la vida.

SUBSIDI D’ATUR I DE JUBILACIÓ
Les característiques concretes de la vida laboral de les dones fan que la seva continuïtat en el treball, la legalització dels seus contractes, els menors salaris, la major presencia de dones en contractes a temps parcial (veure el gràfic 2, referit a tot l'estat espanyol) i en general les condicions de precarietat que acompanyen un escurçament dels seus drets laborals signifiqui menor temps de cotització tant per la percepció d’un subsidi d’atur digne i amb durada suficient per poder trobar una altra feina, com també per tenir dret a una pensió de jubilació que signifiqui una vellesa amb accés a una renda mínima imprescindible. Cal vigilar de manera especial qualsevol retall de les pensions de jubilació que agreugi el negatiu impacte de gènere que en l’actualitat ja tenen aquestes prestacions.



Gràfic 2. Font: Instituto Nacional de Estadística (INE)

RENDA FAMILIAR
Quan es parla de que amb la crisi s’ha produït una caiguda del Producte Interior Brut, el que de fet s’està dient és que els ingressos de les persones i de les famílies (la renda familiar) també ha disminuït, tant per la precarització de les condicions de treball com per l’augment de l’atur i per la disminució del salari real. Això produeix diversos efectes negatius en les dones.

Per una banda, les dones han d’augmentar les hores dedicades al treball domèstic per tal de mantenir la qualitat de vida dels membres de la llar, invertint més temps en la transformació de productes menys elaborats i per tant de preu més baix.

Per una altra banda, es produeix un increment dels contractes laborals en precari, a temps parcial o directament irregulars. Moltes dones, en disminuir els ingressos familiars, es veuen obligades a acudir a fer tot tipus de feines (en general poc qualificades i mal remunerades) com a complement de la renda familiar en horaris i condicions laborals de força dificultat per a una harmonització dels temps de treball i convivència. Això fa que, com podeu veure al gràfic 3, el nombre de dones inactives (dones que no busquen feina i/o no estan disponibles per a introduir-se al mercat de treball) disminueixi. Aquesta situació s’agreujarà de forma important a mesura que s’esgotin els subsidis d’atur i qualsevol possibilitat d’ingressos pugui representar una millora econòmica de la família. Tot això condiciona el treball de la dona fora de la llar a situacions econòmiques totalment subordinades, en les que la persona que pot donar feina té l’última paraula, al marge de la voluntat personal i les necessitats familiars de les dones.




Gràfic 3. Font : Instituto de la Mujer

... IMPACTE SOBRE LA RENDA DE L’INCREMENT DEL COST DE LA VIDA I LES PRIVATITZACIONS
L’increment de preus dels productes bàsics amb sous reals estancats o pensions clarament disminuïdes pel que fa a la pujada de la cistella de la compra i productes de consum obligat com el gas, l’electricitat i el transport públic carreguen, de manera especial, els costos de l’ajust de les llars a la crisi sobre les dones. No sols és més treball propi, sinó menor consum per a les pròpies dones, arribant en molts casos per sota del nivell de suficiència fins a posar en situació crítica la pròpia salut.

La crisi és especialment agressiva amb les persones més dèbils, amb menys poder negociador, amb menys possibilitats de trobar formes per escapar de l’avarícia dels poderosos. En aquest sentit, la joventut és també un factor de vulnerabilitat i així, les dones joves són especialment vulnerables. Només cal fixar-se en les últimes dades sobre atur registrat a Espanya que se situa en una taxa de 11.07 en dones majors de 25 anys i en 24,96 en dones menors de 25 anys. En crisis anteriors s’han demostrat els seus efectes negatius sobre l’ensenyament, la formació i la salut. En l’actualitat, l’increment de les privatitzacions en aquests camps (la darrera embranzida, a més de la salut, són els serveis públics d’abastiment d’aigua) tenen també un biaix de gènere i de classe que cal denunciar i aturar quan abans millor.

DESLOCALITZACIONS
Com ja va començar a analitzar la Secretaria de la Dona de CC.OO amb L’estudi de gènere sobre els tancaments d’empreses a Catalunya, les deslocalitzacions són especialment lesives pels interessos de les dones treballadores. Amb la crisi econòmica s’agreuja el ritme de les deslocalitzacions, deixant en alguns casos territoris sencers sense indústries on hi treballaven moltes persones. Les empreses –malgrat seguir presentant balanços amb beneficis– es traslladen a països menys regulats laboralment, amb sous més baixos i una ma d’obra menys reivindicativa, amb les conseqüències ja esmentades. Per a les dones –que nombrosos estudis demostren solen treballar més a prop de la seva llar– la possibilitat de trobar feina a molta distància de casa seva –si es produeix– significa un element desincentivador important, complica encara més l’organització de la vida quotidiana i agreuja la dependència econòmica de les dones –si finalment es veuen obligades per manca real d’oportunitats o per desincentivació, a abandonar el mercat de treball-.

MIGRACIÓ
La globalització del capitalisme més atroç fa que la crisi sigui a nivell mundial i afecti particularment els països més pobres. Aquesta situació fa que més gent es plantegi buscar millors condicions de vida a l’exterior, afavorint així les xarxes de tràfic il•legal de persones (com les de prostitució). Amb la globalització la divisió del treball per gènere ja no coneix fronteres, tot i que les traves al reagrupament familiar impossibilita que les dones immigrades a casa nostra que tenen cura de la nostra gent gran, no puguin tenir cura personal també de les persones grans o de les criatures de la seva família. La feminització de l’immigració és un fet no prou reconegut ni atès per les lleis i que caldria seguir treballant com a sindicat, en el mateix sentit de les Jornades sobre “Dones immigrades: Treball i Sindicat” que es varen celebrar al desembre del 2007. Moltes de les reflexions publicades pel CITE i la Secretaria d’Immigració de CC.OO. tenen ara, amb la crisi econòmica, una especial rellevància.

A MANERA DE CONCLUSIÓ
És evident que la crisi econòmica no és amiga de les dones. No dóna ocasió que es puguin consolidar les conquistes dels darrers anys en el mercat laboral amb una implicació directa sobre els seus drets, les seves rendes, la seva capacitat d’elecció i de formació i l’empoderament de les dones. La crisi, desprès del triomf de les polítiques neoliberals i la globalització econòmica, pot provocar un creixement dels treballs informals i un empitjorament de la vida quotidiana de les dones i les seves famílies. De fet, hi ha estudis que demostren com són les llars (les dones) les que assumeixen en gran mesura els riscos en situacions de canvi econòmic, i que el gènere és un factor important en el grau de vulnerabilitat (si s’és dona, s’és més vulnerable), en les posicions socials d’homes i dones (si s’és dona es té una posició social més baixa que els homes en igualtat de condicions) i en la presa de decisions a la llar (si s’és dona, es té menys poder de decisió a la llar)…El paper de les dones serà determinant davant els canvis i limitacions que la crisi alimentària, econòmica i ecològica estan imposant arreu del món.

Autores: Annalí Casanueva i Artís i Àngels Martínez i Castells.