El mercat ha mort, visca el mercat !!!!

El mercat ha mort, visca el mercat !. Fent un joc del prehistòric brindis monàrquic, comencem aquest article que veu, observa i no calla front l´autodestrucció d´una Europa capitalista però no del sistema, una Europa malalta de segles de mirar-se el melic.

L´altra dia un onanista del pensament volia fer-me entendre que la lluita de classes havia mort, tal vegada lectures indigestes tipus Negri, il·luminacions petit burgeses o formacions onegeres, feia que el cultivat-imbecil parles que jo estava obsolet i que ell un (post)modern estava en possessió de la veritat absoluta. La vigència de la lluita de classes en el moment històric que més obrers/es hi ha en el mon, és totalment actual.

El virus més perillós de la historia s´anomena capitalisme i té una capacitat de mutació formidable i aquí és on mostra la seva vessant letal. Ells ja han descobert la solució a la crisi, a més de sortir guanyadors en l´espai geogràfic, doncs en la seva evolució trobaran molts més quilòmetres quadrats per desenvolupar els seus espais productius, unes lleis més permissives pel que fa a la sostenibilitat ecològica i clar està un potencial de productors/es-consumidors/es molt per damunt del que tenen fins al dia d´avui, Àsia aquest nou mercat !.

Aquest jugador d´avantatge anomenant capitalisme ha emigrat, cercant nous territoris, més quantitat numèrica de forces de producció i més permissivitat legal, per continuar fent el seu projecte. Àsia serà la seva base estratègica, només a Xina parlem de 1330 milions d´habitants, encara que reduíssim un 50% la seves possibilitats productives i consumistes restaria un mercat de 665 milions d´animes, molt per damunt fent la mateixa operació d´una envellida Europa incloent Rusia (figues d´un altra paner). Aleshores ja no podem parlar de crisi capitalista i, el que caldria parlar seria de crisi de la classe treballadora europea, crisi dels drets laborals de la classe treballadora i crisi ecològica.

La classe treballadora europea, cerca solucions a la crisi en models productius ancorats en el passat i reclama drets preterits, que el mercat no tindrà en compte, senzillament per què ja no li calen pactes amb els/les proletàries europees. Fins i tot reivindiquem la nostra professionalització, tecnologia i cervells, un cop més caiem en el parany de la superioritat, o quan temps penseu que el països d´Asia trigaran a realitzar una tecnologia de la mateixa qualitat què Europa ?. 

El capitalisme ha emigrat i la socialdemocràcia ha mort. Ja no tornaran pactes Keynesians, ni l´estat del benestar. Aleshores què fer? Doncs, més que un desig serà una necessitat revolucionar-se i construir el socialisme, però un projecte continental, confluir, sumar i avançar cap a l´Europa Social dels Pobles.

Els drets laboral conquerits en el darrer segle i mig per la classe treballadora, estan sent esquarterats pel capital i allà on estan marcant nous territoris parteixen gairebé de zero en els drets. Aleshores mentre per una banda es van reduint per l´altra cantó de l´hemisferi surten a l´inversa fins que aquests camins es creuïn en una intersecció a la baixa, suficientment estable per què ens quedi capacitat de consum a tots/es en favor del manteniment a l´alça del sistema capitalista. La necessitat que els/les obreres d´aqui i allà recuperem la consciencia de classe per fer un front comú global davant l´escomessa és fonamental per endegar la nostra supervivència i això d´oprimits i opressors s´anomena lluita de classes, malgrat els "pijos"  post-moderns s´entestin en les seves gaioles oenegeres.

La crisi ecològica té un abast letal, malgrat alguns sectors de l´esquerra no li volen donar una centralitat, difícilment podrem continuar el genere humà caminant per aquest planeta, si el model productiu i les permissivitats contaminadores governamentals capitalistes continuen al seu ritme de destrucció, violació i saqueig dels recursos naturals. Per tan hem de ser intransigents, cercant models alternatius de producció i posant sota control del poble els recursos estratègics naturals i econòmics. 

Vers la construcció d´un comunisme ecològic. Com diria Bensaïd, Marx ha tornat i jo afegiria per quedar-se !

8 punts i una esperança. Anticapitalistes !!!!

-Cal analitzar correctament el temps i societat en que vivim i actuar

-Cal la confluència i unitat amb l´objectiu  de crear una correlació òptima de forces anticapitalistes, sumant corrents revolucionaris.

-Cal una resposta des de lo local a lo global, 

-Cal ser oberts, gens sectaris, ni dogmàtics.

-Cal ajustar el nostre discurs i acció a uns eixos estratègics clars sense fissures ideològiques, de classe, antipatriarcal, ecologista i en defensa del dret d'autodeterminació dels pobles. 

-Cal trencar amb les burocràcies, poltronismes i les mal anomenades esquerres que plegats fan la feina bruta al capitalisme.

-Cal treballar dintre de les organitzacions de masses com són els sindicats per què sumin el vell esperit del sindicalisme revolucionari amb les noves realitats del segle XXI.

-Cal la confluència de les organitzacions  clàssiques amb els moviments socials indignats.

L´esperança, serà un front únic ofensiu i defensiu, insurreccional i de poder. 

És vigent estudiar Robert Owen ????

Robert Owen, un galés que va viure entre el S XVIII i el S XIX, va plantejar una sèrie d'avanços socials impensables per a l'època i que fins i tot va anar mes allà en la seva evolució, dons arribà a plantejar uns principis que podríem denominar com a incipient comunisme. Va tenir influència sobre Marx i Engels, de fet aquest darrer va publicar en un diari editat per Owen “El nou món moral”.
Un punt fort d'Owen respecte a la majoria de pensadors que analitzar Engels va ser que sempre combinà la teoria amb la practica, dualitat sine qua non defensada per Marx i Engels.
De molt jove va ser soci i gerent d'una empresa a Escòcia “la gran fabrica de filats de cotó de New Lannark” on va introduir canvis en les condicions dels treballadors fins llavors desconeguts i que podríem dir sense risc a equivocar-nos que alguns són els pares dels drets dels treballadors/es d'avui, i fins i tot uns altres van ser tan avançats que ni tan sols avui existeixen.
En una població de 2500 habitants va crear una colònia tèxtil exemple de convivència i dignitat envers els treballadors: sense policia, jutges de pau, beneficència, asils, amb dret d'habitatge digne, prohibició del treball infantil, major higiene etc
On la base fonamental es trobava en dos punts; dignificar la vida del treballador i l'educació, del primer ja hem escrit algun dels seus avanços quant a la part educativa cal destacar que va començar a escolaritzar als fills/es dels treballadors als 2 anys, amb una visió molt “Rousseauniana” partint de la màxima que “ l'home és bo per naturalesa però la societat el corromp”
Amb drets socials, com la jornada de 10 hores i mitja que reduïa en tres hores el temps de treball respecte a les altres fabriques o en moments de crisis quan durant uns mesos s'havia de tancar la fabrica, els treballadors seguien percebent el seu salari. Amb l'afegit positiu que la fabrica mai va ser deficitària si no tot el contrari es doblà el seu valor.
Però amb tot això Owen veia que solament estava avançant socialment però no estava aconseguint una transformació de la classe treballadora. Els treballadors vivien millor però no eren lliures, ells eren les forces de producció i no obstant això tan sols una part dels quantiosos beneficis repercutien sobre ells, és a dir que seguien sent esclaus dels grups privilegiats, aristocràcia i burgesia, mes en el Regne Unit on ambdues classes tenien una entesa millor que en la resta d'Europa. Aquí és on podem afirmar que Owen va començar a defensar tesis comunistes quan ja no tan solament es tracta de donar drets als treballadors si no quan decideix que ells deuen ser els beneficiaris del seu treball, aleshores aquest Owen ja no va agradar a la societat adinerada anglesa, que veu perillar els seus ingressos amb idees com la creació de colònies o cooperatives de caire comunista on no podrien treure profit. Més quan diu que els grans obstacles de la transformació social eren la propietat privada, la religió i la forma actual de matrimoni.
Una cosa és un “il·luminat” que amb la seva teoria i praxis els fa guanyar mes diners i una altra és un comunista que els desmuntava el sistema. A partir d'aquí a Owen se li envia a l'ostracisme i se li tanquen innombrables portes, en aquest moment decideix marxar a les “colònies” i posar en practica el sistema que havia ideat de cooperatives comunistes amb bancs d'intercanvi, la moneda del qual eren les hores de treball, basars obrers on es funcionava pel sistema del truc i un camí cap a una societat comunista agrícola. Però aquestes cooperatives no avancen amb suficient rapidesa i Owen havia repartit el 49% d'accions, els cooperativistes van venent les seves accions i finalment tots aquests projectes acaben en ruïna i amb ells també Owen que decideix tornar a Anglaterra on seguirà en la seva lluita per la classe obrera, realitzant grans avenços quan participa i presideix el congrés d'unitat de totes les trade union en un sol gran sindicat. O la seva lluita per limitar el treball de dones i nens a les fabriques.
Encara que Owen podem afirmar que és un teòric practic que va posar certs fonaments en la construcció del comunisme i deixà el terreny preparat perquè les idees marxistes calessin en la societat, tindríem de veure errors en les seves teories i practiques, que li van impedir avançar i que mes tard Marx solucionaria.
D'una banda ens trobem amb un pensador crec que molt influenciat per Rousseau, i per tant concedeix un caràcter de bondat a l'ésser humà natural, aquest “bonismes” sota la meva òptica és erroni i és també una de les rèmores en general que arrossegà des de fa segles l'esquerra mundial, el fet de ser proletari, d'una raça, sexe o espai geogràfic de naixement no comporta en cap cas i molt menys genèticament la bondat, així que com se sol dir n´hi ha bons i dolents a tot arreu.
Seguint amb les idees de Rousseau, el seu acostament a l'ideal-naturalesa fa que s'allunyi de la realitat, terreny indispensable per una transformació precisament en moments en què s'està produint la revolució industrial, preconitza un cooperativisme agrícola, la qual cosa li fa estar lluny del moment històric
Owen realitza la seva praxis del particular al general. Des de petits nuclis “les cooperatives” vol influir en tota la societat, que si be aquestes en moments determinats poden tenir un ressò social, no és capaç de crear una societat amb afany superatori i transformador, tan sol influeix a una part minúscula de la societat.
Un dels grans problemes que li veig a Owen és el no contemplar la transformació des d'un punt de vista revolucionari, que cert és que des del punt de vista teòric si ho realitza, però en la practica el seu plantejament de transformació passa per crear espais de canvi, obviant que sense revolució no es pot transformar una societat.



Però ara davant diferents debats, al voltant de l´ecocomunisme, decreixement sostenible, cooperatives de consum......És vigent estudiar Owen ? Vosaltres mateixos !!!!

Apunts per una vaga general del segle XXI !!!!

"Un bon dia, de matinada, tots els obrers de tots els oficis d'un país, o fins i tot del món sencer, es creuen de braços i, en quatre setmanes com a màxim, obliguen a les classes posseïdores a caure vençudes de genolls o a llançar-se sobre els obrers, amb el que aquests tenen dret a defensar-se i, aprofitant l'ocasió, a llançar per la broda a tota la vella societat." 

Rosa Luxemburg

Fa uns dies el Sr Rajoy declarava que esperava a la seva legislatura 3 o 4 vagues generals i ho deia tranquil i sense enrojoli, cosa normal doncs una vaga estil segle XX al segle XXI poc o res pot preocupar al sistema del mal.

Comencem a escoltar moltes veus reclamant una vaga general, des de l´esquerra sindical, fins sectors cada cop més amples del sindicalisme majoritari en contra de les cúpules porugues i acomodades. Però el què és ben cert que sense els majoritaris no podem endegar un projecte solid i contundent contra el govern dels mercats, aleshores cal un treball constant per anar sumant les bases dels majoritaris perquè aquests a la vegada pressionin les seves directives. Un altre factor important què avui tenim al carrer és el moviment indignat, què ja ha demostrat capacitat de mobilització però sols tampoc podran, i aquí entraria una tasca gramsciana de confluències entre el moviment indignat  i el sindicalisme, cal crear confluències i sinergies per sumar tot el ventall combatiu existent.

Una de les febleses històriques del moviment obrer i l´esquerra en general és la lentitud en fer canvis evolutius tan estratègics com el que encara és pitjor tàctics i davant aquests acabem fent aquella coneguda jugada d´escacs anomenada enroc.

Estem en uns temps on domina la por, a perdre la feina, l´estatus, o les engrunes en forma de propietat privada hipotecada que habitem, aleshores el què es tracta és de fer una mesura de força prou poderosa perquè aquelles que corrin el risc de plantar-se a la patronal, tinguin al seu camp de visió una veritable possibilitat de millora laboral-social.

Alguns apunts per reflexionar la mobilització dels i les treballadores poden ser:

Donar suport prioritari a sectors estratègics per l´aturada (combustible, transports, informàtica). Fins ara generalment et diuen que l´exit d´una vaga general és pot dir a les 8 del matí, es a dir en funció de com estigui l´ambient a les fabriques, però en el 2011 el sector serveis és tan fonamental com qualsevol altra.

Cercar complicitats transfrontereres, doncs cal anar cap a la vaga general       europea.   

Una vaga general no pot ser un producte amb data de caducitat. La vaga general cal que sigui indefinida 

Sumar i no dividir ha de ser objectiu prioritari, ningú pot està exclòs i ningú pot fer la seva capelleta. Piquets i manifestacions unitàries.

Vaga general sense serveis mínims

Soc coneixedor de les  dificultats que comporta algunes de les reflexions, però també soc coneixedor de les dificultats que tenen gairebé cinc milions d´aturats i la gran quantitat de treballadors/es què cobren misèries (working poor) si sumem la indignació del carrer i totes les organitzacions que fa anys i panys que treballen crec què som prou majoritaris per espantar al Sr Rajoy i sobretot als seus caps.

Ara toca començar a treballar ponts, arribar a acords i sumar indignacions.

Una tarda al frenopàtic de Badalona !!!!

L’ajuntament de Badalona va retre un homenatge als germans Marx (sense el Karl, òbviament) i varen convertir un ple, en una pel·lícula anomenada “Una tarda al frenopàtic de Badalona”.

Ens concentrem una serie d’activistes veïnals i socials a la Plaça de la Vila a les 17 h en defensa del Cercle Artístic de Llefià, i comença la rumorologia:

– Ep que diuen que CIU la farà.

– Com?

– Sí, que tal vegada no optara per l’abstenció.

– Què? No potser si han signat el manifest del Cercle.

– Ai que recordo les dites de l’àvia, “aquests fan la puta i la ramoneta”.

Surt algú de l´ajuntament esvarat comunicant la nova, es confirma el contuberni:

– Ho porto calent del forn, Ciu a darrera hora ha presentat una esmena a la totalitat.

– No home que no veus l´encapçalament on diu “EL GRUP MUNICIPAL DEL PP” ……………….!!!!

– Ostres! és veritat, però ai mare… que va signat per en sr. Falcó grup municipal de CIU.

– Hahahahahaha, que han fet un copia-enganxa, i han oblidat treure de qui és l’esmena.

Malgrat ja ser conscients de que anàvem a ser bandejats, no vam poder evitar el “descollono” general.

Vam presenciar un ple, que ja estava dat i beneit en els despatxos. On vam veure formes diferents d’entendre la política, la caci-quil, casposa i de formes xusqueres. Un altra és la figura del “tonto útil” i ahir es va veure clar qui representava aquest personatge. I finalment la Laia que va parlar en nom del Cercle Artístic es a dir de DEMOCRÀCIA en majúscules.

Per un costat hi havia la moció del Cercle i per l´altra dos esmenes a la totalitat una del PP i l’altra de CIU.

Arriba moment de votar:

Esmena de Ciu, vots a favor, PP i Ciu. Aprovada l’esmena.

Sr. Garcia Albiol retira esmena de PP.

Moció del Cercle: no cal votació dons s’ha aprovat esmena a la totalitat de CIU.

Epíleg:

Unitat total de la dreta espanyolista i regionalista davant el teixit associatiu de Badalona!

L´Ajuntament “okupa” el Cercle Artístic de Llefià !!!!

Només vint minuts, va ser la concessió temporal per treure papers, actes i sentiments. Amb molta tristor la bona gent de Llefià van veure com el seu espai cultural era “okupat” per un ajuntament insensible al seu poble, que ha fet tripijocs per poder entrar i canviar el pany del Cercle Artístic inventant fuites d´aigua que ningú ha pogut localitzar, aprofitant el període estiuenc.

Portava molts anys desenvolupant una tasca cultural, difícilment valorable en qüestió pecuniària dons la quantitat de veïns/es que han passat pel Cercle Artístic no la podem mesurar. Si aquest hivern potser veiem quitxalla pintant a les places del barri de Llefià (Badalona), no li pregunteu a ells/es, aneu directament a la Casa Gran.

Les polítiques culturals de l´Ajuntament de Badalona, semblen seguidores dels budells de Millan Astray, aquell que cridava “Viva la muerte, abajo la inteligencia”.

Des de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista, instem al govern municipal a cedir un local per al Cercle Artístic de Llefià, públic i sense cobrar cap lloguer.

Per cert ahir va començar un crit a Llefià que tal vegada vagi corrent pels barris de Badalona “Partit Popular, cacics culturals” i es que ja ho sabeu qui “llaura vents, recull tempestes”

Visca la cultura !!!!

Tottenham i els denonats del sistema !!!!

El proletariat no té res que perdre excepte les seves cadenes. ...

Karl Marx


Segons el resultat de les investigacions, en el lloc del fet no es van trobar projectils que hagin estat disparats per l'arma de Mark Duggan, que va morir  durant el seu arrest a Tottenham, en el nord de London
A la pèrfida Albion s'ha produït una espurna que ha encès una part de London, allà on l'atur és més significatiu, la pobresa es pot percebre i  les practiques curtes de mires dels polítics liberals converteixen en guetos barris sencers criminalitzant i estigmatitzant la seva població, ha esclatat la rabia.
La rabia dels paries de la terra, de la gent que està en un atzucac permanent, uns indignats des de baix, res a veure amb altres esclats arreu del mon que són majoritàriament seguits per una classe mitja (és a dir treballadors que han perdut la consciencia de classe) que bona part d´ells defensen un estat del benestar com estatus quo i com a tal no volen el trencament del sistema, ans al contrari molts/es volen la perpetuació d´una serie de privilegis i tal vegada assolir algun més, això si, sense enderrocar la casa, només fent un canvi de decoració.
A Tottenham i ara també a Birmingham i Leeds, tot és diferent, qui s´ha revoltat són la part més evident del fracas del sistema capitalista, els desnonats del sistema, tots aquells que durant generacions han anat rebent els missatges dels mitjans de consum massius, aquells que el sistema els explica meravelles de portar una roba determinada, l'estatus de portar cert automòbil i  la cultura, musical, visual i estètica per consumir, es a dir uns valors i estil de vida en aquest cercle viciós de consumir, llençar i comprar. Però quan entres en un cercle de marginalitat i allò que constantment et diuen que deus consumir no està al teu abast perquè ets pobre, perquè estas exclòs d´una societat, fas un proces cap a la transgressió de la forma alienada de vida que domina una societat, amb una excepció aquells meravellosos productes que reps milers de cops al dia missatges perquè els consumeixis.
La societat benpensant i ordenada que està encantada amb el model liberal, mira estorada, com un estol de joves rebenten comerços i fan saqueig de roba, ordinadors,  mòbils, i-pods..........la mateixa societat que te un esglai quan aquestes masses li calen foc a un edifici victorià, sense anar a la rel del problema que no és altre que la pròpia Reina Victòria, doncs que collons els importa la reina, l'edifici i altres collonades anomenades, tradicions, a aquests desnonats del sistema.
London per a mi és la revolta més interessant de les darreres que s'estan produint arreu del mon, Tottenham no demana educació publica de qualitat, ni transparència als polítics, ni tant sols més democràcia. Tottenham és molt més, es un strip-tease del sistema capitalista on mostra tota les seves vergonyes, amb totes els seus pegats de silicona i el fracas més rotund com a model de societat que és el capitalisme.
Ara el que caldria és organitzar la rabia, doncs per aquí si que es pot trencar el sistema !!!!

Esta es su democracia !!!!

Acabo de enterarme que los PP boys & girls han decidido movilizar su tropa (que tropa Mariano, pero que tropa) para defender los derechos de los comerciantes de la Plaza del Sol, lo primero que les aconsejaría es no embutir más dicha plaza porque entre indignados/as, los de la camisa azul sin numero (oye en Madrid llevan numero identificativo ????) aquello va a parecer el pavo de Acción de Gracias yankee, bicho que por otra parte lo he oido mencionar mucho pero jamas he visto. Yo, que soy persona de buena voluntad y amante de componer entuertos les rogaria que su protesta fuera en un lugar centrico, más de acuerdo con su memoria histerica y con una carga simbolica para este glorioso partido, por poner un ejemplo la Plaza de Oriente, creo que estaría consecuente con los gustos propios de sus militantes y sobre todo caudillos.
En Catalunya los cambalaches de CIU han conseguido lo que jamas soñamos los y las catalanas y se trata de un PP marcando la hoja de ruta de la política del viejo principado, a decir verdad tampoco es que les incomode en demasia a los de “Conveniencia i Unió”, y bien, han realizado un hito histórico y es un pueblo que estadísticamente no estará enfermo en la franja nocturna, porque dificilmente se podrán cuantificar urgencias en este tramo cuando ya vamos a por los 165 centros que cerraran sus ambulatorios de urgencias  de 20h a 8h. Eso si, los recortes son para salvar la economía y como dice el campechano todos nos tenemos que apretar el cinturón. Pero para que veamos todos, que los recortes se hacen los imprescindibles y no son tan malos se ha suprimido el impuesto de sucesión y así los ricos no tengan que padecer una crisis creada por ellos, que para eso ya están las clases populares.
En cambio en Valencia la cosa es diferente por lo que a la crisis se refiere, va según  ramos el de la sastreria esta en horas bajas, parece ser que tiene problemas con los impagados, en cambio mejora adecuadamente los ramos de los conductores, asesores y secretarias, por lo que respecta a sector el automovilistico oficial también crece.
En Euskal Herria se ha disparado la venta de bicarbonato pues esta costando mucho digerir el éxito de Bildu, de tal manera que los del PP le niegan el saludo al Alcalde de Donosti, parece ser que la democracia parlamentaria y el tema voto no va con ellos cuando no ganan, curioso que mientras Bildu ha rechazado la violencia, al PP le cuesta 36 años después condenar el franquismo. Pero el ataque neoliberal es un rayo que no cesa , Bildu(donosti) propuso una disminución en sueldos, liberaciones y dietas para llegar a ahorrar el ayuntamiento unos 528.000 euros al año. PSE, PNV y el PP votaron en contra de esta propuesta y, a continuación, se subieron los sueldos a propuesta del PSE, PNV y PP, al tiempo que se despiden a 15 trabajadores municipales con el argumento de que hay crisis y que el dinero no llega para todo.
Esta es su democracia, palos para el pueblo, recortes sociales, deshaucios, criminalización de demócratas radicales, medios de (in)comunicación controlados, prebendas para ricos y políticos liberales (que son lo mismo)..........

Sabéis lo más triste de todo esto, que estos del PP, CIU y PNV tenían ciertas vergüenzas hace unos años en decir según que en público (en privado siempre han pensado lo mismo, por algo son los vigías de occidente), pero las vergonzantes, amnésicas y liberales praxis del PSOE han vencido timideces nostálgicas y ahora cual Don Pelayo del siglo XXI han salido del armario con la espada justiciera y la tijera podadora bien afiladas.

organitzeu-vos, perquè necessitarem tota la nostra força !!!!

 

 

"Instruiu-vos, perquè necessitarem tota la nostra intel·ligència... Emocioneu-vos, perquè necessitarem tot el nostre entusiasme.. i organitzeu-vos, perquè necessitarem tota la nostra força"
Antonio Gramsci

 

Darrerament vinc escrivint i parlant molt sobre temes sindicals, però no pot ser d'una altra manera per dos motius, d'una banda esta el meu compromís amb l'activisme sindical i d'altra banda molt mes important esta la repressió brutal que reben, els/les treballadors, els/les sindicalistes i els sindicats.

Retallades al ja de per si minso estat del benestar que tènia el Regne d'Espanya, està produint uns danys directes (que no col·laterals) a la classe treballadora, difícilment superables en generacions, tret que hi hagi una ruptura amb el sistema capitalista.

Pam a pam, anem coneixent a més persones que perden el seu treball, el seu dret a una prestació econòmica, els/les que assoleixen un treball és sota unes formes de precarietat decimononiques. També comencem a visualitzar les cares dels desnonaments com aquest exemple abnegat i valent anomenat Jose Luís Burgos que, tan sols és la punta de l'iceberg d'una pandèmia de diagnostic crònic. Veiem com els joves a Catalunya de 16 a 25 anys té una taxa d'atur de 29%, joves als que se'ls demanara una cotització de 37 anys o mes per jubilar-se, quan l'edat mitjana de començar a treballar esta al voltant dels 28 anys a una societat precària. A les dones la crisi els ha regalat un viatge en el temps de 30 anys enrere i cada vegada més, les aparta d'un mercat laboral estable per caure en majoria al pou de la miserable precarietat o senzillament tornar als seus "quehaceres" per joia del patriarcat capitalista, que en la explotació de la dona veuen l'estalvi econòmic en drets socials. Cada vegada en major numero molts immigrants tornen al seu País, per la lògica aclaparadora i emocional que per passar fam aquí, la passen al seu País d'origen (si és que hi ha països d'algú) amb els seus éssers estimats. Parteixen molts/es amb la sensació d'haver estat tractats com una mercaderia, d'anada i tornada en funció de la voluntat d'unes persones sense anima que curiosament existeixen a tot el món.

Els i les sindicalistes cada vegada mes, són reprimits de manera brutal i il·legal. Com es pot acomiadar a algú pel senzill fet de constituir una secció sindical?, reconeixent un improcedent, això si amagat sota el maleït afegitó "de baixa productivitat". Desprès d'estar 5 anys en la mateixa empresa descobreixen que no ets rendible, 7 dies desprès de comunicar que arriba el sindicalisme de classe a una distribuïdora de Vodafone a Barcelona o a València. Tranquil·la Bego, perquè per improductius, especuladors i més adjectius qualificatius ja són ells. Una cosa em qüestiono en la meva immensa ignorància legislativa, si jo robo una joieria i m'enxampen, si reconec que és improcedent, em "piro" cap a casa?. Llavors com una empresa pot saltar-se totes la lleis i el seu únic càstig és readmetre a la víctima i que hagi d'aguantar a casa del botxí.

Pel que fa als sindicats, les persecucions comencen a recordar uns altres temps gens bons per a les persones amb capacitat de discrepar i pensar. El que esta passant a Andalucia amb el SAT (sindicat andalús de treballadors) no té nom o potser si però me'l haure de reservar. El SAT esta encausat per un fet legal que és tenir piquets informatius a una vaga general. Mentre que el sindicalisme és perseguit, al "señoritismo· polític andalús li esclata en els nassos l'escàndol dels ERE on s'han mogut milions d'euros per autopistes empresarials de difícil control.

Encara presentant un panorama ombrívol en cap moment escric de forma pessimista, més aviat es tracta d'una reflexió que promogui la tan necessària organització de les persones i la unitat de l'esquerra

Basta de represión contra el SAT !!!!

"Me declaro insumiso judicial porque no creo en los jueces ni en los fiscales ni en las personas que administran la Justicia", ha aseverado Cañamero, al que le da "exactamente igual" que "me multen, me metan en la cárcel". 
 

Así se declara Diego Cañamero portavoz nacional del S.A.T. (Sindicato Andaluz de Trabajadores). La represión brutal para un sindicato que no utiliza la violencia y que en todas sus acciones avalan la vía pacifica, empieza a tener connotaciones de un estado policial en lugar de un País democrático. Más de 350 procesados, más de 400000 € de multas, más de 60 años de cárcel, rompen con el idílico marco gobierno-sindicatos que tan a gusto están instaladas las cúpulas de CCOO-UGT, una vez que están dobladas y domesticadas.

Ironías de la injusticia, el delito que presuntamente se le imputa a Diego Cañamero es contra el derecho de los trabajadores y los hechos en que se sustenta es que los piquetes informativos del SAT habían promovido el cierre de unos colegios y forzado la paralización de instalaciones municipales en algunos pueblos de Andalucia en la pasada huelga general del 29 S. ¿Alguien me podría explicar en que momento se han suspendido el derecho a huelga en este País ? ¿Y el momento exacto en el que los trabajadores organizados durante el tiempo de huelga han perdido el derecho a informar de los motivos del paro y convidar-convencer a otros trabajadores y trabajadoras a unirse ?.

La santa alianza liberal PPSOE, realizan una lectura sesgada de la carta magna cuando solo abren el libreto para proclamar la indivisibilidad del Reino, pero cuando toca leer y gestionar el derecho de todo ciudadano/a a tener una vivienda digna o un trabajo digno, tanto la lectura como su aplicación brillan por su ausencia. Me parece curiosamente maligno que solo recuerden el derecho al trabajo en una jornada de huelga general, mientras que el resto de los días, en un País con casi 5 millones de parados y con un ritmo inmoral de desahucios, los derechos constitucionales antes citados hagan mutis por el foro.

La incomodidad de sindicatos como el SAT, IAC, CNT, LAB.....que no realizan cambalaches con los derechos de los y las trabajadoras, para una Santa Alianza Liberal acostumbrada al silencio de los corderos, en una sociedad adormecida por princesas garrulas del pueblo, casas de millonarios y 22 tíos en pantalón corto detrás de un balón, empieza a ser insostenible para el PPSOE que ve como poco a poco a pesar del silencio de los medios de incomunicación les esta saliendo una izquierda sindical que no calla y a la que no le pueden ofrecer prebendas, coches oficiales y/o otros chanchullos.

En palabras de Diego Cañamero, para que lo tengan claro los que tienen poca escucha activa al estar en unas alturas vertiginosas, dejaremos un deseo.

“Nunca podemos perder las esperanzas, siempre habrá una oportunidad para luchar, para expresar nuestros sentimientos, para tomar las calles, para gritar y que nuestro grito recorra como un rayo cada rincón del universo y despierte los millones de corazones dormidos haciendo realidad todo nuestros sueños”