"Festes de la Monyos"

Crec que gairebé ningú recordara qui era la Dolors Bonella i Alcazar, però potser si diem que era “la Monyos” tal vegada per molts ja digui quelcom més (o potser ja en el segle XXI “la Monyos” no sigui tant popular), però el cert és que va ser un dels personatges més coneguts de Barcelona i que va anar passant de avis a nets la historia d´aquesta barcelonina peculiar.

Nascuda a mitjans del segle XIX cap a 1851 el Barri del Raval o Xino que per aquelles èpoques gairebé amb allò que avui anomenem Ciutat Vella conformava Barcelona, va sempre més viure en aquell barri. De classe proletària va fer de minyona i a preu fet pels innumerables tallers de confecció que tenia el barri.

Sembla ésser que dels amors que va tindre amb un home de l´alta burgesia va tenir una filla i pel seu origen i classe no li van demanar matrimoni, a més li robaren la criatura, fet que va produir que la “Monyos” es trastoques pel dolor sofert i comences una llegenda barcelonina, la d´aquella dona que anava cantant per les Rambles, mirant totes les criatures i preguntant per si algú havia vist la seva. A més sempre feia una fila força estrafolària, amb vestits llampants, maquillatge molt cridaner, el seu inseparable ventall, un pomell que ella mateixa es feia amb flors que els floristes de les Rambles li regalaven i com no els seu caracteristic monyo tot entrellaçat i ben cap amunt. Despertava força curiositat, tendresa i carinyo, aconseguint ser un dels personatges mes coneguts en la seva època a la ciutat.

De un personatge tan singular als anys vint del segle XX, quan “la Monyos” ja tenia una setantena, començaren a fer cuplets i comèdies, fet que produir que ja fos coneguda a tota una ciutat que havia crescut força des d´el naixement de “la Monyos” i ja va començar a sonar arreu de Barcelona i molts llocs del País la famosa frase de “ets més popular que la Monyos”. Morí l´any 1940 a l´Hospital del Mar a l´edat de 89 anys.

A més d´un merescut record a un personatge entranyable, vull aprofitar per fer una proposta agosarada i tal vegada provocativa, però com crec que molts i moltes creiem que la festa major de Barcelona deu d´ésser laica i popular, perquè no canviem el nom????, enlloc de la Mercè li posem “Les Festes de la Monyos”. Sembla una mica desgavellat, però si ens aturem un segon i pensem que una festa major te de ser popular com “la Monyos” pels ciutadans com “la Monyos” sense més. No parlem d´una escriptora, política, investigadora, actriu, parlem d´una dona “la Monyos” que va ser famosa pels sol fet d´ésser una ciutadana de Barcelona. Així que jo proposo a les nostres autoritats barcelonines que l´any que bé tinguem les “Festes de la Monyos”.

Salvador Allende !!!!

ALLENDE

Para matar al hombre de la paz
para golpear su frente limpia de pesadillas
tuvieron que convertirse en pesadilla,
para vencer al hombre de la paz
tuvieron que congregar todos los odios
y además los aviones y los tanques,
para batir al hombre de la paz
tuvieron que bombardearlo hacerlo llama,
porque el hombre de la paz era una fortaleza
Para matar al hombre de la paz
tuvieron que desatar la guerra turbia,
para vencer al hombre de la paz
y acallar su voz modesta y taladrante
tuvieron que empujar el terror hasta el abismo
y matar mas para seguir matando,
para batir al hombre de la paz
tuvieron que asesinarlo muchas veces
porque el hombre de la paz era una fortaleza,
Para matar al hombre de la paz
tuvieron que imaginar que era una tropa,
una armada, una hueste, una brigada,
tuvieron que creer que era otro ejercito,
pero el hombre de la paz era tan solo un pueblo
y tenia en sus manos un fusil y un mandato
y eran necesarios mas tanques mas rencores
mas bombas mas aviones mas oprobios
porque el hombre de la paz era una fortaleza
Para matar al hombre de la paz
para golpear su frente limpia de pesadillas
tuvieron que convertirse en pesadilla,
para vencer al hombre de la paz
tuvieron que afiliarse siempre a la muerte
matar y matar mas para seguir matando
y condenarse a la blindada soledad,
para matar al hombre que era un pueblo
tuvieron que quedarse sin el pueblo.

MARIO BENEDETTI