Darrerament vinc escrivint i parlant molt sobre temes sindicals, però no pot ser d'una altra manera per dos motius, d'una banda esta el meu compromís amb l'activisme sindical i d'altra banda molt mes important esta la repressió brutal que reben, els/les treballadors, els/les sindicalistes i els sindicats.
Retallades al ja de per si minso estat del benestar que tènia el Regne d'Espanya, està produint uns danys directes (que no col·laterals) a la classe treballadora, difícilment superables en generacions, tret que hi hagi una ruptura amb el sistema capitalista.
Pam a pam, anem coneixent a més persones que perden el seu treball, el seu dret a una prestació econòmica, els/les que assoleixen un treball és sota unes formes de precarietat decimononiques. També comencem a visualitzar les cares dels desnonaments com aquest exemple abnegat i valent anomenat Jose Luís Burgos que, tan sols és la punta de l'iceberg d'una pandèmia de diagnostic crònic. Veiem com els joves a Catalunya de 16 a 25 anys té una taxa d'atur de 29%, joves als que se'ls demanara una cotització de 37 anys o mes per jubilar-se, quan l'edat mitjana de començar a treballar esta al voltant dels 28 anys a una societat precària. A les dones la crisi els ha regalat un viatge en el temps de 30 anys enrere i cada vegada més, les aparta d'un mercat laboral estable per caure en majoria al pou de la miserable precarietat o senzillament tornar als seus "quehaceres" per joia del patriarcat capitalista, que en la explotació de la dona veuen l'estalvi econòmic en drets socials. Cada vegada en major numero molts immigrants tornen al seu País, per la lògica aclaparadora i emocional que per passar fam aquí, la passen al seu País d'origen (si és que hi ha països d'algú) amb els seus éssers estimats. Parteixen molts/es amb la sensació d'haver estat tractats com una mercaderia, d'anada i tornada en funció de la voluntat d'unes persones sense anima que curiosament existeixen a tot el món.
Els i les sindicalistes cada vegada mes, són reprimits de manera brutal i il·legal. Com es pot acomiadar a algú pel senzill fet de constituir una secció sindical?, reconeixent un improcedent, això si amagat sota el maleït afegitó "de baixa productivitat". Desprès d'estar 5 anys en la mateixa empresa descobreixen que no ets rendible, 7 dies desprès de comunicar que arriba el sindicalisme de classe a una distribuïdora de Vodafone a Barcelona o a València. Tranquil·la Bego, perquè per improductius, especuladors i més adjectius qualificatius ja són ells. Una cosa em qüestiono en la meva immensa ignorància legislativa, si jo robo una joieria i m'enxampen, si reconec que és improcedent, em "piro" cap a casa?. Llavors com una empresa pot saltar-se totes la lleis i el seu únic càstig és readmetre a la víctima i que hagi d'aguantar a casa del botxí.
Pel que fa als sindicats, les persecucions comencen a recordar uns altres temps gens bons per a les persones amb capacitat de discrepar i pensar. El que esta passant a Andalucia amb el SAT (sindicat andalús de treballadors) no té nom o potser si però me'l haure de reservar. El SAT esta encausat per un fet legal que és tenir piquets informatius a una vaga general. Mentre que el sindicalisme és perseguit, al "señoritismo· polític andalús li esclata en els nassos l'escàndol dels ERE on s'han mogut milions d'euros per autopistes empresarials de difícil control.
Encara presentant un panorama ombrívol en cap moment escric de forma pessimista, més aviat es tracta d'una reflexió que promogui la tan necessària organització de les persones i la unitat de l'esquerra
